LA FLAUTA MÀGICA

Música de Wolfgang Amadeus Mozart

Llibret d’Emanuel Schikaneder

Orquestra de Cambra Terrassa 48

dirigida per Josep Miquel Mindan

Posada en escena Jaume Villanueva

Disseny de vestuari Montse Miralles

Coreografia Roberth Aramburo, Gloria Llevat

Il·luminació Claudi Palomino

Vestuari i utilleria Anaïs Roca

Caracterització Laura Liñán, Roger Grinyó, Mary Cortes

Assitent de direcció Blanca Díez Arias, Pau Sintes

Regidoria Álvaro Durán, Juliana Tauber, Esther Mauri

Directora de producció Marina Negre

Violí concertino Quim Térmens

Mestre del cor Eric Varas

Luminotècnia IMESDE

Vestuari i atrezzo Rafató Teatre

Traductor Jordi Monfort

Fotografia, i vídeo Asimètric films, Biel_fpv, Octavi Brull, Anna Martínez, Bernat Arcusa, Laia Guilabert

Comunicació Jeloudoli

La flauta màgica, una creació filharmònica d’O.P.D.B

OPERA POPULAR DE BARCELONA

Administradora artística general Cristina Raventós

Direcció artística Eric Varas

Director artístic adjunt Jaume Villanueva

Patrons fundadors d’honor

Josep Arias Velasco, Xavier Biel i Jordi Ribera Bergós

Amb la col·laboració dels i les alumnes del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre

Figuració programa i cartell  Sergi Espina

Pamina Laura Gibert

Tamino Facundo Muñoz

Papageno Joan G. Gomà

Papagena Imma Masramon

Sarastro Danil Sayfullin

Reina de la Nit Alba Martinez Nieto

Monostatos Ángel Baile

Dama 1 Gisela Villamayor 

Dama 2 Kimhiyo Nakako

Dama 3 Maria Batlle 

Àngel 1 Victorina Pérez 

Àngel 2 Marie Laurie Butty

Àngel 3 Grissel Ruiz 

Guardià 1 Adrià Mas

Guardià 2 / Sprecher Lluís Vergés 

Esclau 1 José Luis González

Esclau 2 Germán Casetti

Cor

Sopranos:

Victorina Pérez, Ayelén Seras, Gabriela Schurrer,

Mezzosopranos:

Grissel Ruiz, Sara García, Juhee Nam,

Nadia Ruseva, Marta Mateu

Tenors:

Adrià Mas,  Roger Vicens, Albert Valero,

Jose Luís González 

Baixos:

Lluis Vergés, Carles Salmons, Alejandro Chelet,

Germán Casetti

Los chicos de Mariemmna

Guillem Calderón, Sofia Lasheras, Daniela Martín

Els Samurais

Pau Aymerich, Jan López, Ekaitz Villar

Piccoli papageni e papegene

Queralt Balsera

Queralt Moriño

Leonardo Manzano

Nicolás Manzano

Aira Belmonte

Amneris Belmonte

Maria Capell

Eily Quintas

Magdalena Querol

Berta Garcia 

Dana Poveda

Bastian Muñoz

Personajes ficció Cia. La Catalana

Néstor Ortiz Facundo Muñoz

Amparo Valle, Alba Martinez Nieto

Malecanta, Ángel Baile

Bebé,  Marina Durán

Guest stars

Osito Teddy

Drag Pong Xhoh

Amb la col·laboració dels i les alumnes del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre

Figuració programa i cartell Sergi Espina

Fomentant el propòsit de superació, ponderació i modèstia que magnifica el llibret, la metàfora escènica vol establir una analogia entre les trampes que ha de salvar el jove tenor Nèstor Ortiz per obrir-se camí en el procel·lós univers que envolta l'òpera, i les proves que supera Tamino en l'acció original. Si deixéssim La flauta màgica en mans d'una humil companyia lírica itinerant —com ara La Catalana — podria passar qualsevol cosa. El fet més inversemblant. Fins i tot, podria ser, que sortís bé la funció per capricis del destí...

L'espectacle està a punt de començar. Darrere de l'imaginari teló, els músics i alguns cantants, afinen i es preparen, l'assaig general està a punt de començar. D'altres, però, no poden evitar determinat neguit. El regidor corre amunt i avall angoixat, consulta amb donya (Dame) Amparo Valle, empresària i prima donna de la companyia que, pendent del seu martini, l'ignora impertèrrita. La companyia està esverada. La funció està a punt de començar i ningú sap on és en Néstor Ortiz, el jove tenor que canta el paper de Tamino. Fa sis hores que l'esperen! Tothom està nerviós! 

No, tothom, no! En Malecanta, està content. Exultant. Fill natural de donya (Dame) Amparo i (és un suposar, però això diu ella) del famós i elegant baríton milanès Giorgio Sancanaro (el ben plantat) que l'ha prohibit fer servir el seu cognom. Malecanta, està dolgut amb el món i sap que ja s'està fent gran (encara que la seva mare l'obligui a vestir-se de nen, mirant d'ocultar la seva edat). Aquesta és l'oportunitat que ha estat esperant per fer explotar el seu incomprès talent vocal. Vol apoderar-se del paper de Tamino per demostrar a tothom qui és i com es canta de veritat.

Corre la brama que, conxorxat amb el regidor, Malecanta ha equivocat l'horari dels bitllets per tal que Néstor Ortiz perdés el tren i no arribés a temps de fer la funció. Però deixem-nos de suposicions i tornem al present —tan candent— d'aquest conte ideal. L'orquestra interpreta el preludi. Malecanta, vestit ja de Tamino, al centre de l'escena com ha somniat, espera que s'aixequi el teló per demostrar al públic, a la seva mare el que és cantar "cantar". S'alça el teló. Però quan arriba el moment tan cobejat, quan la seva boca està a punt d'articular, una veu de timbre clar, flexible i fresca, flamant i ofanosa, amb la bellesa precisa per distingir un àngel d'un tenor, es projecta des del fons de la platea, l'arxifamós Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren que inicia a l'ària.

Sí, senyores i senyors; efectivament, dames i cavallers! És el timbre lluminós, de vibracions diàfanes i textura resplendent i cristal·lina de Nèstor Ortiz. L'humil tenor de veu esmaltada i arrodonida amb la brillantor d'un diamant polit. A partir d'aquí, és d'obligat compliment cenyir-se al llibret que Mozart va divinitzar. Sou lliures d'esbrinar, de la humil acció que us mostrem, la llegenda que us agradaria somniar. Us preguem que sigueu benèvols amb els errors d'aquests pobres artistes ambulants i que supliu amb bondat les llacunes que no hem sabut emplenar. Tres Dames, al servei de la Reina de la Nit, salven el príncep Tamino del fill de la mestressa de la companyia que vol arrabassar-li el paper. Tres nens de la companyia, ajudats pel Drac Pong Xhoh i els Quatre Samurais —esperits lluminosos que habiten els escenaris, es preparen per ajudar Tamino. 

Quan parteixen les Tres Dames, per portar noves a la reina de la Nit i explicar-li el que ha passat, apareix el caçador d'ocells Papageno, que presumeix davant Tamino d'haver estat l'heroi que va matar la criatura monstruosa que el perseguia. En tornar, després de reconvenir Papageno per la seva exagerada mendacitat, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina. Segons elles, Pamina ha estat capturada i esclavitzada pel malvat Sarastro que la manté segrestada al seu temple del mal. Tamino veu el retrat i s'enamora de la noia immediatament. La Reina de la Nit, que apareix enmig d'un esclat de trons, parla amb Tamino sobre la pèrdua de la seva filla i li ordena rescatar-la. Per protegir-los duran la missió, les Tres Dames lliuren una flauta màgica a Tamino i un carilló amb campanetes de plata a Papageno. Les Tres Dames invoquen Tres Àngels perquè els guiïn i els mostrin el camí. Monostatos, esclau de Sarastro, assetja Pamina. Papageno els sorprén i espanta Monostatos. Quan queden sols, el caçador d'ocells, confessa a Pamina que Tamino l'estima i que vindrà a rescatar-la. 

Els Tres Àngels condueixen Tamino al temple de Sarastro. un cop allà, Tamino descobreix, a través d'un Summe Sacerdot, que qui obra amb malícia, la dolenta, és la Reina i que Sarastro és bo. Després que el Sacerdot li assegura que Pamina està fora de perill, Tamino fa sonar la flauta per encantar els Animals Salvatges que l'amenacen. Sent el so del flabiol de Papageno i el segueix. Monostatos i els seus esclaus empaiten Papageno i Pamina: quan estàn a punt d'agafar-los, el so de les campanetes màgiques del carilló de Papageno els deté. A continuació, el poble rep triomfalment a Sarastro que apareix en escena. Entra Monostatos portant Tamino presoner entre dos guàrdies, però Sarastro descobreix l'engany i el castiga. Abans d'acabar l'acte, promet que alliberarà Pamina en el moment oportú.

El segon acte comença amb una invocació de Sarastro i els Germans demanant als déus que atorguin a Pamina i a Tamino el do de la saviesa, que els facin forts en el perill i que els dotin paciència. Pamina veu fugaçment Tamino, que entra al temple amb Papageno. Sarastro indica als Sacerdots que Tamino haurà de sotmetre's als ritus d'iniciació. Monostatos intenta besar Pamina mentre dorm, però s'atura davant la sobtada aparició de la Reina de la Nit. La Reina lliura una daga a la seva filla i li ordena assassinar Sarastro. Pamina es desespera. Sarastro la consola dient-li que ell no té cap afany de venjar-se. Un Sacerdot recorda a Tamino i Papageno l'impediment

de parlar i menjar a l'interior del Temple, però Papageno desobeeix immediatament en acceptar un got d'aigua d'una coqueta Anciana que desapareix, misteriosament, quan l'ocellaire li pregunta el seu nom. Els Tres Àngels guien a Tamino la resta del viatge i urgeixen a Papageno a romandre callat. Tamino no diu ni una paraula, ni tan sols davant els precs de Pamina quan li confessa els seus sentiments. En confondre aquest silenci amb fredor, Pamina queda desconsolada. 

Els Sacerdots assenyalen que Tamino ha de superar dues proves més per completar la iniciació. Papageno, que ha desistit d'unir-se a la germandat, i que anhela desesperadament una dona, decideix conformar-se, finalment, amb la coqueta anciana. Quan Papageno jura ser-li fidel, l'anciana es transforma en una jove i bella Papagena que desapareix a l'instant. Pamina retroba Tamino i enfronten junts les proves d'aigua i foc amb la protecció de la flauta màgica. Papageno, que continua desolat perquè no troba Papagena, la seva futura dona, intenta penjar-se d'un arbre per llevar-se la vida. Apareixen els Tres Àngels, li recorden que trobarà la veritable felicitat tocant les campanetes màgiques del carilló, i el salven, perquè … Quan toca les campanetes del carilló apareix Papagena bellíssima i radiant. La parella comença a fer plans per formar una família. Emparats per la foscor, la Reina de la Nit, totes tres dames al seu servei i el pèrfid Monostatos (interpretat, recordem, per l'intrigant Malecanta que vol venjar-se del tenor) ataquen el temple, però la llum del sol els sorprèn i són derrotats i bandejats per sempre. Sarastro atorga la seva benedicció a Pamina i Tamino. Tots junts celebren el triomf del coratge, la virtut i la saviesa. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i vet aquí un conte que ja s'ha fos.

Una serp gegant persegueix el príncep Tamino, que es desmaia de la por. Mentre el jove està inconscient. Tres dames al servei de la Reina de la Nit maten la serp i, després, s'afanyen a anar a comunicar a la seva senyora l'arribada de Tamino al reialme de Sarastro. 

El caçador d'ocells Papageno arriba al lloc i assegura que ell va matar la serp. En tornar, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina, que ha estat capturada pel malvat fetiller Sarastro.

Tamino se n'enamora a primera vista. La reina encarrega a Tamino la missió de rescatar Pamina.

El príncep rep una flauta màgica i Papageno, unes campanetes encantades. Tres Àngels guiaran el duo en la seva valerosa gesta. 

Un cop al temple de Sarastro, Tamino no triga a descobrir que qui obra amb malícia és la reina, no Sarastro. Sarastro promet alliberar Pamina si Tamino supera una sèrie de proves. Juntament amb Papageno, el príncep se sotmet a les proves. 

Mentrestant, la Reina de la Nit irromp al temple, lliura una daga a Pamina i insisteix que la jove mati Sarastro. Poc després Papageno perd la concentració a la primera prova, una anciana se li acosta i coqueteja amb ell. Encara que preferiria una unió que li fes el pes, Papageno jura ser fidel. En aquell moment, l'anciana es transforma en la bellíssima Papagena, que desapareix a l'instant. 

Tamino continua les proves de la mà de Pamina. Junts, amb la màgica ajuda de La flauta màgica els dos joves aconsegueixen superar les proves del foc i aigua. La justícia fa triomfar la llum sobre la tenebra i, finalment, la Reina de la Nit i els seus Servents són derrotats. Tamino, Pamina, Papageno, Papagena, Sarastro i tota la gent de bona voluntat celebren junts el triomf de la virtut sobre la maldat.

La companyia del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena, una història de La flauta màgica; el perquè de tot plegat.

Aparentment similar a les sarsueles i operetes, molt sovint inclinat a la farsa, intercalant peces cantades i diàlegs parlats, el Singspiel, viu el seu màxim d'esplendor durant els segles XVIII i XIX, quan és considerat el gènere d'òpera popular antonomàstic d'Àustria i d'Alemanya i el seu ascendent entre el públic, de tota mena i condició, no té rival. Tradicionalment, el Singspiel incorpora a la trama elements màgics o històries populars. Resultat d'una ambigua amalgama de diversos contes, llegendes i romanços que, per a confegir el llibret, adaptà Emanuel Schikaneder a les heterogènies característiques dels artistes que formaven la seva troupe, Die Zauberflöte, La flauta màgica, és considerada el seu màxim exponent i, potser, l'ascendent més directe del teatre musical.

Com era habitual, gairebé tots els cantants, els músics i els artistes que intervingueren des dels primers assaigs en la creació de La flauta màgica, s'associen en filharmònica unió entorn del polifacètic autor i baríton Enmanuel Schikaneder, empresari del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena on s'estrena la funció. A tots ells els vincula la sincera veneració que professen a la innegable grandesa del noble compositor. Tothom és amic, tothom es coneix. S'ajuden, milloren plegats. Prosperen junts artísticament. Comparteixen la passió per un ofici que és l'essència vital que justifica l'entrega de tota una vida. Fruit d'aquest coneixement recíprocament compartit, d'aquesta gran coneixença que procura l'amistat entre semblants, Mozart fa brillar, a la partitura, les millors aptituds, la virtut i el talent de cada un dels músics i dels cantants. Al seu costat, embolcallant la música amb l'escena, els efectes i el dramatisme i la comicitat, el llibretista Schikaneder nodreix els personatges del llibret incorporant les millors facetes interpretatives, treien profit de característiques físiques i personals dels cantants; ha decidit explotar al màxim les possibilitats infinites que ofereix la innovadora tramoia el Freihaus, en les funcions de La flauta. Aquesta exhibició els farà destacar entre la competència i atraure tot el públic que acut als teatres de Viena. Té dos prodigis al seu abast; Mozart i una màquina de teatre que crea miracles; que fabrica, apujant i abaixant telons, prodigiosos trucs de màgia inversemblants que deixaran atònits als espectadors l'escenari del Freihaus.

—Mozart i la màgia deixaran el públic bocabadat. —Va pensar Schikaneder.

I la va encertar

Per estructurar l'argument de La flauta màgica, el llibretista s'inspira fonamentalment en un tractat sobre el misteriós Egipte escrit per Ignaz von Born, el maçó més destacat de Viena, llavors; per dotar d'ànima i color les accions, afusella un recull de contes titulat Dschinnistan que publica el poeta Christoph Martin Wieland 1786. Principalment, plagia del conte Der Korb i Lulu oder die Zauberflöte, que narra la història del príncep Lulu que, per encàrrec d'una Fada bondadosa, s'embarca a la recerca d'una bellíssima princesa capturada per un vil bruixot. Abans de posar-se en camí, però, en acomiadar-lo, la lluminosa fada fa entrega a l'intrèpid jove d'una flauta màgica que l'ajudarà a rescatar la jove donzella. A més d'incorporar aquests contes i llegendes, Schikaneder s'inspira en diversos elements del teatre popular vienès que, a les funcions, incloïa màgia, humor banal, misteri, proeses espectaculars i lliçons de moralitat. D'altra banda,  la tradició teatral vienesa va ajudar a modelar el personatge de Papageno, basat en la típica figura del «Hanswurst»; un nom que, literalment traduït de l'alemany, significa Joan Salsitxa i que comunament s'utilitza per referir-se a un pelacanyes. Decididament arlequinesc, el personatge caracteritza un home astut i groller que genera determinada comicitat en deixar-se emportar pels seus instints més primaris. La flauta màgica el Die Zauberflöte s'estrena el 30 de setembre 1791 a Freihaus-Theater auf der Wieden: Schikaneder, que interpreta Papageno, dirigeix l’escena. Mozart condueix l'òpera. L’èxit és immediat. Les funcions aconsegueixen reunir a un públic variat, pertanyent a les diverses classes socials de Viena. La companyia ofereix 20 funcions, només al primer mes. 

Mozart emmalalteix el 22 de novembre, i mor el 5 de desembre de 1791 a causa d’unes febres reumàtiques.

Una història de La flauta mells ho peenàgica; el perquè de tot plegat.

La véritable pierre de touche de l'esprit est l'impromptu.

Molière

Sovint es fa indispensable, per emprendre amb determinat criteri una humil operació teatral, desentrellar les evidències ocultes que donen sentit a qualsevol estructura teatral i que justifiquen, en molts casos, des de la caracterologia d'un personatge a la més insignificant mutació d'escena de la tramoia per fer que baixin i pugin els telons provocant un canvi de decorat.

A part de la influència del públic i de la dotació econòmica, elements preponderants en el desenvolupament formal de l'espectacle a tractar, existeixen altres dos factors conjunturals que han estructurat categòricament l'articulació teatral d'aquesta Flauta màgica que us oferim avui al Palau i que ens proposem argumentar.

El primer determinant pertany a la reciprocitat, a la correspondència entre els artistes que hi intervenen en el període de creació, al valor adquirit pels vincles que s'estableixen. Des de temps ancestrals, les companyies musicals han estat constituïdes per grups d'artistes units per fortíssims vincles d'amistat, sentimentals, passionals, artístics o familiars. Aplicat aquest supòsit a la gestació primigènia de La flauta màgica; un cop

descoberta —de manera purament especulativa— aquesta concordança entre Mozart, Schikaneder, i els altres artistes participants, hom pot deduir la raó de cada escena i establir el perquè de tot plegat. La unió d'interessos i sentiments que va propiciar la creació es va establir al voltant d'un propòsit i d'un lideratge que, dinamitzant solidàriament les virtuts de tots els implicats, simbolitzava el model de valors que volia esgrimir el clan per vèncer la competència i superar-se. Aquesta conjectura ens permet manifestar que La flauta màgica es va crear, escriure i compondre —en part—amb la intenció d'exhibir el virtuosisme dels membres de la «família» per treure a l'escena el millor de cadascú dels integrants de la «truope de comediants i gossos

savis que, potser no són els millors, però són els millors que tenim». Continuant amb les hipòtesis circumstancials, hom observa que, si Mozart sempre va ser el Déu creador que dormia a part, Schikaneder s'articula com al líder que, a l'ombra, cosint a mà, obtenint el millor de cadascú, ordeix el tramat teatral del musical més sorprenent de tots els temps. La flauta màgica està feta a la mida d'un determinat grup d'artistes amics i familiars que es coneixen profundament; que s'estimen o que es detesten, però que romanen units pel grau altíssim d'amor que professen pel seu ofici i per un objectiu general comú. El segon factor del tractat—determinant per a la concepció de l'espectacle— correspon a la composició arquitectònica i dimensional de l'espai, a la maquinària als medis tècnics que ens brinda l'escenari per gestar la funció; a la importància del teatre en definitiva. Ben sovint, el neguit de complaure les ànsies d'emoció del públic ha estat estímul essencial per als grans aventurers de l'espectacle. Astut empresari, «gran Maestre» de tots els àmbits de l'orquestra i de l'escena, explotant al límit tots els medis tècnics i humans de què disposa, amb La flauta màgica, Emanuel Schikaneder compon un espectacle —fet a la mida de les enormes possibilitats del seu escenari i de la seva troupe— que estimula el desig d'un públic vehement i àvid d'emocions, de novetats; un èxit que continua perpetuant-se als grans teatres del món dos-cents trenta-dos anys després d'haver-se estrenat.

Inicialment creada, doncs, per a l'exhibició virtuosa de la tramoia, l'estructura compositiva de les estampes escèniques originals de La flauta màgica, se sustenta estructuralment en les infinites possibilitats que brinda la maquinària teatral del Freihaus-Theater auf der Wieden. A través de canvis imperceptibles de decorat, de telons que pujaven i baixaven en un sospir, de trapes que s'obrien per empassar-se els personatges en un instant, l'escenari del teatre podia dotar, qualsevol muntatge, d'una gran espectacularitat. Precursor dels poliorames —tan del gust de la Gran compañía de grandes espectáculos Rambal—inherent als Pastorets i a les revistes picants d'El Molino, el joc escènic que proposa el llibret de La flauta màgica deu ser el que comporta, segurament, la utilització de més tramoia, parafernàlia i dispositius teatrals de tots els temps.

Adaptar La flauta màgica a l'amfiteatre convencional d'un auditori, sense poder recórrer a «l'efectisme» de la maquinària teatral del XVIII, implica retrocedir tècnicament quatre cents anys i adoptar l'austeritat funcional d'un corral de comèdies o del Globe Theater Shakespearià de la que, precisament, el teatre Barroc havia desertat manifestament. En una solució que, aparentment primaria, entranya una gran dificultat, l'aparatosa mecànica dels més de cent moviments de tramoia que precisaria l'espectacle per plasmar les mutacions descrites a les acotacions, s'ha circumscrit als trànsits, d'entrades i sortides, que permet la succinta dinàmica escènica del Palau on ha quedat reduïda tota l'acció. Aquesta litúrgia de la humilitat comportava eludir el capciós sofisma cerimonial pseudoreligiós tant recurrent en determinada dialèctica sobre La flauta màgica. I és justament aquest funcionalisme tan succint el que estableix un sentiment recíproc d'innocència compartida, el que uneix públic i cantants integrant-los amablement, com un tot, en un espectacle profundament humà. I és l'adveniment d'aquests ritus inapel·lable i fortuït — la litúrgia assequible de l'humil — el que condiciona la imaginació a la subtil ucronia d'aquest conte, imprecís com un déjà-vu.

Aquesta litúrgia de la humilitat comportava eludir el capciós sofisma cerimonial pseudoreligiós tant recurrent en determinada dialèctica sobre La flauta màgica. Recuperar la catarsi a partir de la innocència que implica el déjà-vu imprecís del conte, és l'objectiu fonamental d'una mise en scène que — a mig camí entre la litúrgia i la xirigota coral carnavalesca— es refugia en l'amabilitat fàcil de l'heterogeni, en l'aplicació sistemàtica de determinat esperpent conciliar. Aquesta és la innocent resolució que proposa el director, d'acord amb la humil composició de l'escena. Qualsevol utopia pot resultar empírica en l'argumentació de la quimera teatral. En aquest cas, el virtuosisme dels artistes es rendeix a la teatralitat més emfàtica per recuperar l'amable, bonhomiós i càndid amateurisme que impregnava les funcions de les companyies líriques que, solcant intransitables camins, portaven el seu art fins als més recòndits teatres del món. Inclinar-se per la farsa, per més inquietant que pugui resultar, és l'eventual anacronisme que hem trobat per brindar-vos el paradigma moral d'aquesta innocent, humana, propera, estimada i humil Flauta màgica cosida a mà.

Jordi Ribera (P.H.) 

.

Èric Varas cursa el Grau Professional de Piano al Conservatori Municipal de Música de Barcelona sota el mestratge de Maria Rosa Ribas i Jordi Vilaprinyó i en acabar rep la Menció d’Honor per la seva trajectòria. A continuació entra a l’ESMuC on obté el Títol Superior de Piano de la mà de Jean François Dichamp. Posteriorment, s’inicia en la direcció orquestral al Conservatori de la ciutat de Viena (MUK) amb el professor Andreas Stoehr, amb qui segueix rebent ensenyances actualment. El seu interès pel repertori vocal el porta a estudiar amb Alan Branch i Francisco Poyato i a rebre classes de Matthias Goerne, Fiorenza Cedolins, Ermonela Jaho, Josep Surinyac, Malcolm Martineau, SimonLepper, Wolfram Rieger i Julius Drake.

Com a pianista ha actuat dins de la programació de festivals com el Life Victoria (Tast de Lied, Life NewArtists i Life Piano), la Schubertíada Vilabertran (II Acadèmia de la Schubertíada), el Festival de Royaumont i el Festival de Torroella de Montgrí (Fringe) i ho ha fet en sales com el Gran Teatre del Liceu, el Cercle del Liceu, el Foyer del Gran Teatre del Liceu, l’Auditori Eduard Toldrà, la Sala Alícia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona, l’Abbaye de Royaumont de París i el Schlosstheater Schönbrunn de Viena, entre d’altres, col·laborant amb cantants com Adriana González, Marina Viotti, Mercedes Gancedo, Pau Armengol, Ulrike Haller, Violeta Alarcón, Lluís Calvet i Jan Antem.

Al llarg dels últims anys, comença a assistir diferents agrupacions instrumentals i corals, destacant la seva feina com a assistent de Miguel Ángel Arqued per al Cor Intermezzo i de Xavier Sans per al Cor Fòrum Vocal. Actualment, combina els seus compromisos laborals com a pianista, clavecinista i assistent amb la docència al Conservatori Superior de Música del Liceu i amb la direcció de la Coral Mixta d’Igualada.

Llicenciat en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona, és director i autor teatral; actor, ajustador i director de doblatge; i director i guionista de ràdio i televisió.

Debuta en la direcció el 1982 amb Zoo Story, d'Edward Albee, traduït per Terenci Moix. Aquest mateix any va guanyar el premi Adrià Gual al millor projecte de direcció per La desaparició de Wendy, de Josep M. Benet i Jornet; protagonitzada per Martí Galindo i Loles León, un gran èxit de públic i crítica a Madrid i a Barcelona. Incapaç de plantejar qualsevol estratègia mercenària que el faci creixer, només dirigeix quan se sent íntimament implicat en les obres que l'apassionen. Amor a mitges, d'Allan Aikbourn; El supervivent, de Manuel Vázquez Montalbán; La veu humana, de Jean Cocteau; Carpa Barcelona (que dirigeix obligat per Mario Gas per a l'Olimpíada Cultural); Tirant lo Blanc; 1789, La Revolució, per a Catalunya Ràdio, són algunes de les seves produccions més personals.

El 2005, gràcies a la inoblidable amistat de J. Arias Velasco, funda Octubre Teatral, potser l'etapa més brillant de la seva controvertida carrera teatral. Con Belisa, de Federico G. Lorca, que dedica a Hermann Bonnin (inoblidable mentor estimat) el fa mereixedor de ser nominat com a millor director visitant per l'Association of Entertainment Critics of New York (ACE); després d'una aclamada gira nacional i una brillant temporada al Teatro Español, l'obra realitza una extensa gira internacional; cal destacar l'extraordinària acollida als teatres d'Estats Units i Mèxic, on va inaugurar el Festival Cervantino. El llanto, un altre Lorca representat en teatres tan emblemàtics com The Carnival de Miami, La Barraca de Lisboa, el Teatre Poliorama de Barcelona, o el Teatro Español de Madrid on va fer una brillant temporada; aclamat unànimement pel públic i la crítica internacional ha estat finalista als premis Max (2009 i 2010). 

La Vampira del Raval de Josep Arias Velasco amb música de Albert Guinovart, uns dels espectacles més estimats pel públic de Barcelona, va obtenir cinc Premis Butaca y un Max a la millor composició musical. Romance de Curro el Palmo, concebut a partir de la cançó de Serrat; retrat de la Barcelona xarnega immigrant és el seu espectacle més inusual: estrenat al Festival Grec de Barcelona, amb Nacho Blanco, Quiqui Morente iAntonio Canales, considerat, entre els experts, un dels millors musicals flamencs de tots els temps, tanca, per ara, el periple Octubre Teatral. Torna a la realitat amb Abans de l'estrena, que escriu a petició de Ferran Rañé; malgrat l'extraordinària acollida aconseguida a Vic Ciutat Cultural on s'estrena, passa totalment desapercebut a Barcelona, la seva ciutat.

Josep Miquel Mindán Seuba, nascut a Igualada el 28 d’octubre de 1983, inicià els seus estudis musicals a l’Escola de Música d’Igualada a l’edat de cinc anys. Posteriorment, realitzà una diplomatura com a mestre especialitzat en educació musical a la UAB. Ha estudiat direcció coral a l’ESMUC. En aquest període ha treballat amb: Mireia Barrera, Josep Vila i Johan Duijck. L’any 2008 inicia els estudis de direcció al Wien Konservatorium Privatuniversität de Viena on ha treballat amb Georg Mark, David Aronson i Guido Mancusi. Completà la seva formació amb Masterclass de Pierre Cao, Jordi Mora, Antoni Ros Marbà, Alexander Joel i Manuel Hernàndez Silva.

Ha estat director de cor per a les produccions: Le Nozze di Figaro 2008, Die Zauberflöte 2009, Suor Angelica 2010 i Dialogue des Carmélites 2011. La clausura dels seus estudis a Viena es realitzà el 14 de maig de 2012 amb un concert a la Radiokulturhaus amb l’orquestra Slowakische Philarmonie on obtingué les màximes qualificacions.

Ha dirigit, entre d’altres l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orquestra Ciudad de Elche, l’Orquestra del Wien Konservatorium Privatuniversität, la Slowakische Philarmonie, l’Orquestra de Girona, la Wiener Tonkunstvereinigung, el Neues Atelier Wien, l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona, la Camerata Eduard Toldrà, l’Orquestra Terrassa 48 i l’ OTEM (Orquestra Terres de Marca) amb la qual manté una estreta relació professional. En el camp coral ha dirigit el Wiener Kammerchor en qualitat d’assistent, el Cor Anton Bruckner de Barcelona, el Cor de noies EXAUDIO, Choram Publico de Viena i el Cor Albada de l’agrupació Cor Madrigal. En l’actualitat és director musical de la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia i la Simfònica Tekhné, el cor Contrapunto Vocale i la coral Ginesta. En el camp operístic cal destacar les produccions de Il Trovatore i La Traviata amb la companyia Operavia de Viena durant les temporades 2017 i 2018 i les produccions de La Traviata, La Bohème i la Flauta Màgica al Palau de la Música Catalana.

Ha estat membre de l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música Catalana i de l’Orquestra de Cambra Gonçal Comellas. Actualment realitza el seu treball més cambrístic en el projecte Arcattia amb concerts per tot el país i Costa Rica i ha estat guardonat, entre d'altres, amb el premi Xavier Montsalvatge. Autor de diversos espectacles infantils com Popoff, un compositor despistat, Els quadres de Hartmann, Històries de Tumbuktú, El botó de Haendel i Telemann i la història d'en Quixot; és autor també de diverses composicions per a orquestres de corda d'estudiants.

En el terreny pedagògic s’ha format amb personalitats com Sheila Nelson, Vaartan Manoogian i Mimi Zweig i és autor de diversos espectacles infantils. Desenvolupa la seva tasca docent al Conservatori de Música de Vic com a mestre de violí i director de les seves orquestres de corda i ha estat convidat en xerrades sobre pedagogia, jurat de concursos instrumentals i de cambra, director de trobades d'orquestres juvenils i com a mestre de violí al Curs Internacional de Música Principat d’Andorra. Actualment també és el director artístic del Festival BBVA de Música Religiosa de Vic

Fundada en la seva forma i filosofia actuals l’any 2000, el conjunt ha donat un gran impuls i difusió de la música per a formació d'orquestra de cordes amb uns programes que combinen una gran investigació i proximitat.

L’OCT48 està dirigida des del violí per Quim Térmens, músic sabadellenc que rep la seva primera formació violinística de la mà d'Ofèlia Rodrigo i posteriorment estudia amb el violinista i mestre Gonçal Comellas amb qui es forma musicalment i realitza els seus estudis superiors. Ha rebut també classes magistrals dels violinistes Arkadi Futer i Michel Barta. És premiat, entre d’altres, amb el Primer Premi de les Arts (apartat de música del sgl XX, Premi Xavier Montsalvatge) atorgat per la Generalitat de Catalunya. En els seus anys de trajectòria ha impulsat la difusió i coneixement d'obres escrites per a cordes sent en l'actualitat un referent en aquest camp.

Laura Gibert  soprano

Va néixer al 1997 a Barcelona, Espanya. Actualment, està estudiat el seu segon any de màster a la Royal Academy of Music i vivint a Londres. Prèviament va estudiar veu en el Conservatori Superior del Liceu mentre completava el seu grau universitari en Psicologia a la Universitat de Barcelona. 

Durant la seva trajectòria artística ha cantat en escenaris com el Royal Festival Hall i Wigmore Hall a Londres, i al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Les seves pròximes actuacions inclouen el rol de Pamina (La flauta màgica) amb la companyia Òpera Popular de Barcelona, i la seva participació en el Festival 100% clàssique a França.

Graduat a Córdoba (Argentina) amb el títol de Professor Superior de Cant.

Posseeix igualment una sòlida formació actoral, havent cursat l'especialitat en tècniques teatrals i laboratori teatral en la mateixa ciutat.

El seu repertori operístic inclou rols com Rodolfo (La bohème), Pinkerton (Madama Butterfly), Alfredo (La traviata), Don José (Carmen), Turiddu (Cavalleria rusticana), cantant en teatres de l'Argentina, Colòmbia, Espanya, Itàlia i França.

És graduada al Conservatori Superior de Música del Liceu amb el mestre Eduard Giménez (2018). Ha rebut clases de grans mestres com Lisette Oropesa, Raúl Giménez, Mariella Devia, Fiorenza Cedolins, Kurt Widmer, entre d'altres. 

Debuta l'any 2019 amb el rol Königin der Nacht (Die Zauberflöte) i al 2020 guanya el concurs Mirna Lacambra obtenint el mateix rol. Ha cantat diferents rols com Erste Dame, Frasquita i Berenice, entre d'altres i també ha cantat com a solista a diferents oratoris com el Rèquiem de Mozart o Die Schopfüng de Haydn.

Es va iniciar a l’Escolania de S. Agustí de Sabadell. Després al Barcelona Opera Studio, Amics Òpera Sabadell i Acadèmia Savall. Classes de cant de Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Carlos Chausson, Raquel Pierotti, Francesca Roig, Roberto Accurso i María Gallego. Ha interpretat els rols de Papageno (Flauta màgica), Giorgio Germont (Traviata), Marcello (Bohème), Belcore (Elisir d’Amore), Escamillo (Carmen), Sílvio (I Pagliacci). En sarsuela els rols principals de La Leyenda del Beso, La del Manojo de Rosas, La del Soto del Parral, Katiuska, Cançó d’Amor i de Guerra. En oratori i cantates; Mesies de Händel, Passió segons Sant Mateu de Bach, Carmina Burana d’Orff, Requiem de Fauré. Ha treballat amb La Fura dels Baus i Comediants. Va ser 3r premi al concurs Mirabent Magrans 2012, 3r premi al Concurs de Cant de Logroño 2011, i el XIV Concurs Mirna Lacambra 2010

Soprano

Nascuda a Vic. Els seus estudis els va fer al Conservatori superior de cant del Liceu després d'acabar econòmiques, i va realitzar diversos cursos i masterclass a l'estranger (Itàlia, Praga, Moscú, França). Els seus rols més destacats són Musetta (La Bohème) i Papagena (Die Zauberflöte) al Palau de la Música. Pamina (Die Zauberflöte) al National Opera Center de New York, Nedda (Pagliacci) i Tatiana (Eugene Onegin) al Pokrovsky Theatre de Moscow i entre d'altres Lisa (La Sonnambula), Adele (Die Fledermaus)... També actua al Teatre del Liceu, al show musical de la companyia 'MusicHasNoLimits'i continua amb les seves actuacions a Itàlia de forma regular entre d'altres.

és graduada al Conservatori Superior de Música del Liceu amb el mestre Eduard Giménez (2018). Ha rebut clases de grans mestres com Lisette Oropesa, Raúl Giménez, Mariella Devia, Fiorenza Cedolins, Kurt Widmer, entre d'altres. 

Debuta l'any 2019 amb el rol Königin der Nacht (Die Zauberflöte) i al 2020 guanya el concurs Mirna Lacambra obtenint el mateix rol. Ha cantat diferents rols com Erste Dame, Frasquita i Berenice, entre d'altres i també ha cantat com a solista a diferents oratoris com el Rèquiem de Mozart o Die Schopfüng de Haydn.

nascuda al Japó, de pare japonès i mare andalusa. Després d'haver treballat de periodista al Japó, es va traslladar a Barcelona per ampliar els estudis de cant al Conservatori del Liceu. En l'àmbit operístic destaca el repertori Mozaritana, ha cantat en les escenes rols com Despina (Così fan tutte), Marcellina i Barbarina (Le nozze di Figaro), Zerlina (Don Giovanni), Dame II (Die Zauberflöte), Mercedes (Carmen) de Bizet, o Rosina (Il Barbiere di Siviglia) de Rossini. 

Es llicencià en Dret i compaginà els seus estudis universitaris i posterior vida professional amb estudis de cant, piano, interpretació i doblatge. Realitza els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu, on rep classes d'Oriol Rosés i Carmen Bustamante. També rep classes dels pianistes Pau Casan, Josep Buforn, Anna Crexells, Marta Pujol i Olga Kobékina. Destaca en els rols de Dorabella a 'Cosí fan tutte' de W. A. Mozart, Sesto a 'La Clemenza di Tito' de W. A. Mozart i Adalgisa a 'Norma' de V. Bellini. Ha intervingut també com a solista en els oratoris 'El Messies' de G. F. Haendel i 'Membra Iesu Nostri' de D. Buxtehude.

és Llicenciada en Dret, Humanitats i Títol Superior d'Interpretació en cant clàssic pel Conservatori del Liceu. Diploma per tesina sobre Kurt Weill i una estada de recerca a la Kurt Weill Foundation for Music de Nova York, l'estiu de 2002. Es forma en música moderna a l'Aula de música del Conservatori del Liceu. Sha dedicat a la gestió cultural, l'administració d'empreses i la docència. Amb el trio 52Cordes realitza concerts arreu d'Espanya i actualment és soprano a les òperes que es realitzen al Palau de la Música on ha interpretat el Primer i Segon Àngel de La flauta màgica.

és professora de piano i expressió corporal, realitza la seva formació com a cantant lírica en el Freies Opernstudio de Berna i en l'Acadèmia del Teatre Líric GITIS de Moscou. Es perfecciona amb professionals com Carmen Bustamante, Mady Mesplé i Facundo Muñoz. Ha actuat molt a Berna (Orfeu d'Orfeu e Euridice, Gluck), en el Teatre Helikon de Moscou (Russalka, Dargomyjski) i a Espanya en el Auditori de Barcelona, el Liceu, el Palau de la Música i el festival de Peralada, entre altres.

High-mezzosoprano és graduada en cant líric de l'Esc. Sup. de Música de Belles arts de la Ciutat de Mèxic i postgrau en cant antic en l'Esc. Sup. de Música de Catalunya (ESMUC). Logopeda i rehabilitadora vocal en la Ramon Llull Blanquerna i becada pel Palau de les Arts Reina Sofia de València en el Centre de Perfeccionament Plácido Domingo amb qui debuta en 2011 com a solista en la producció d'Amelia al ballo de Gian Carlo Menotti. Ha treballat amb Amics de l’Opera de Sabadell, Amics de L’Opera d’Eivissa i amb el Cor del Gran Teatre de Liceu en produccions com Els Mamelles de Tiresias, Kitiesh, Festival Verdi, Pikovaya Dama,War Rèquiem entre altres. Com a pedagoga i terapeuta vocal ha fundat en 2020 la seva pròpia escola de veu i cant Sanatucanto

Nascuda l'any 1988 a Córdoba (Argentina). Realitza els seus estudis de cant al Conservatori JM Riera de Granollers i es perfecciona amb professors particulars, entre ells Maria Luisa Corbacho i Francesca Roig. Compta amb una àmplia experiència a l'àmbit coral, tant de cambra com líric. Formant part del Cor Amics de l'Òpera de Sabadell (2002-2013), Cor de cambra Americantus (2003-2020). Com a solista ha interpretat diferents rols d'òpera i sarsuela així com diversos oratoris.

Va estudiar llicenciatura en guitarra i cant en la UNR fins a 4° any, perfeccionant-se posteriorment amb mestres de cant líric de llatinoamericà i Europa. En la seva etapa llatinoamericana, des de 1989 fins a 2002, ha actuat en cors i com a solista en produccions de l'Argentina , l'Uruguai, Xile, el Brasil i Veneçuela. Ja a Europa, a partir del 2002, és referent de diverses companyies a Espanya, Itàlia i França on s'ha exercit com corista i solista també en importants Sarsueles i concerts amb orquestres. Entre les seves òperes més representades figuren La traviata, Carmen, La flauta màgica, La Boheme, Turandot, Il trovatore, Tosca, Cavalleria Rusticana, Otello..

Soprano de Puerto Rico

Grau superior de cant líric del Conservatori de Música de Puerto Rico

Màster en interpretació vocal de música clàssica i contemporània del Conservstorio d'Educació Superior del Liceu. Postgrau de Music Training del Conservatori d'Educació Superior del Liceu

Rols

Tercera Dama en Flauta Màgica de Mozart, Emilia en Otello de Verdi (cover), Hata en La Núvia Venuda de Smetana, Contessa Rossina D'Almaviva en Les Noces de Fígaro de Mozart (cover), Floria Tosca en Tosca de Puccini (cover), Anita en West Side Story de Bernstein

Professora de cant i piano.

Sóc una soprano sud-coreana. En coreja em vaig graduar en la carrera de cant i piano, per a després estudiar un màster de música contemporània en el conservatori del Liceu.

He actuat en diverses òperes al meu país natal i en territori espanyol, com a solista i cantant en cor.

Estudis superiors de cant conservatori Liceu.

Llicenciada en Humanitats (UPF).

Cor i diferents rols (protagonistes i secundaris) en diferents produccions d'òpera, sarsuela i teatre a Catalunya i Estat espanyol, així com diferents produccions per Europa.

Cantant de cor de cambra en diferents agrupacions amb actuacions arreu d'Europa.

Mestra de cant i directora de cors infantils.

Nascuda en Sofia (Bulgària) 1970, inicia els seus estudis musicals amb sis anys amb piano i més tard amb cant líric. És guanyadora de diversos premis com a pianista i obté diversos papers principals en l'Opereta Nacional de Sofia. Posteriorment, es trasllada a Barcelona on contínua la seva carrera com a professora de piano i com a cantant lírica realitzant nombroses gires operístiques per tota Espanya.

Ana Yanini és una artista multidisciplinària, que combina la seva labor interpretativa amb la docència, recerca i direcció en l'àmbit de les Arts Escèniques. És actriu, soprano i ballarina, amb més de quinze anys d'experiència tant sobre les taules com entre bastidors. Llicenciada en cant pel Conservatori Superior d'Alacant, un Màster en Recerca Educativa per la UB, un postgrau en Coaching per l'Institut Integratiu de Barcelona, i un Màster en Estudis Teatrals (UAB i Institut del Teatre). Ha treballat com a intèrpret en nombrosos projectes teatrals i operístics, és professora de cant i interpretació, i especialitzada en formació d'acting per a cantants lírics i coaching d'artistes.

Roger Vicens ha estudiat cant líric al Conservatori Superior de Música del Liceu amb el professor Oriol Rosés. L'any 2015 debutà amb el rol de Don Curzio de Le nozze di Figaro a l'Escola d'Òpera de Sabadell, així com Golferic d'El giravolt de maig d'Eduard Toldrà al Conservatori del Liceu. El proper maig de 2023 debutarà amb Monostatos de Die Zauberflöte a Arbúcies (Girona). Amb la Fundació Òpera Catalunya ha participat arreu del territori català amb cors d'òpera de títols com Otello, Don Carlo, Carmen, Manon Lescaut, La Bohème o Turandot. .

Començà la seva carrera artística al Gran Teatre del Liceu, on va actuar durant 10 anys en més de 250 representacions. La seva carrera musical s'ha desenvolupat en diverses agrupacions coral, participant des de fa més de quinze anys en espectacles de sarsuela i òpera com a tenor en el cor, i en alguns papers secundaris, en els principals escenaris de Catalunya: Gran Teatre del Liceu, Palau de la Música, Auditori de Barcelona, Teatre Victòria, Auditori de Sant Cugat, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre la Faràndula de Sabadell, Teatre Principal de Terrassa, Teatre Municipal de Mataró i altres.

Estudia música a l'escolania de Montserrat i al Conservatori Municipal Superior de Barcelona. Ha cantat amb l'Orfeó Català, Amics de l'òpera de Sabadell i al cor del teatre del Liceu. Ha treballat amb Barenboim, Dudamel, Bonynge i ha cantat amb Balza, Cosotto o Ludovic Tezier. Ha participat en més de 50 òperes diferents en unes 700 funcions

Naix a La Pobla de Vallbona (València). Graduat al Conservatori de Música Municipal de Barcelona, obtenint el títol de Menció d'Honor en l'especialitat de cant.

L'any 2021 va ser guardonat a la "XXV Edició del Curs de Professionalització" de l'Escola d'Òpera de Sabadell de l'òpera Il barbiere di Siviglia de G. Rossini.

Com a solista ha interpretat el Dottor Bartolo de Il Barbiere di Siviglia amb LG Artist Management en gira per Espanya. Recientment ha estat Il Comissario Imperiale a la Madama Butterfly de G. Puccini amb la producció de la Fundació Òpera Catalunya. També ha debutat el Barone Douphol de l'òpera La Traviata i Dancairo de l'òpera Carmen al Palau de la Música Catalana.

Graduat en Grau Superior en Canto

Conservatori Superior de Música del Liceu

de Barcelona

Graduat en Grau Professional en Canto

Conservatori Professional de Música del Liceu

de Barcelona

En el món coral, és cap de corda de baixos en l'Orfeó Català, al qual va accedir a través del Cor Jove d'aquest. També treballa diversos rols en les òperes del Palau de la Música, amb el Cor d'Obeses, del grup Obeses, i ha col·laborat amb Intermezzo Promusic, el cor pilot de l'ESMUC i amb l'Escola Amics de la Va unir de Granollers.

Violista i cantant líric de professió (tenor)

-Temporada 2022/23: guanya el rol de Don Ottavio al concurs Mirna Lacambra l'escola d'òpera de Sabadell.

-Treballat dos anys com a reforç al cor de l'òpera del Liceu, actualment membre del cor de l'òpera de Sabadell.

-Des del 2010 al 2012 membre del quartet de Barbershop "Nuances".

-Membre del cor pilot d'ESMUC

-Des de 2016 participació en diversos projectes actorals i vocals de caràcter tant públic com privat.